Qui som


Dos són els collons de què es disposa. Dos són els amants dels sons onírics que juguen a fer de joglar i que es perden dins somnis fugissers i inesborrables. El Jordi i l'Oriol. L'Oriol i el Jordi. Dos és cercle, el cercle dual. D’aquesta manera es presentaven Els Collons del Pare Rababa en el seu primer disc, El cercle dual, l’any 2001. Però el Jordi i l’Oriol ja havien coincidit en el grup de rock dur Defekació (1990-98) i a mitjan 1998 comencen a assajar regularment, el primer a la guitarra i el segon a la veu, aquesta vegada per interpretar cançons dels seus músics preferits (com ara Pau Riba, Jaume Sisa, Ovidi Montllor...) i fan les seves primeres composicions. A principis de 2001 decideixen tirar endavant el projecte d'enregistrament d'un CD, El cercle dual (Temps Record): més de vint cançons en menys de tres quarts d'hora n'és el resultat. Pels Collons, el més important és que el so del disc s'acosti a la realitat, i és per això que el producte final és molt proper a allò que pot oferir el grup en concert. En principi, la idea es basa en un viatge fascinant pel món dels Collons, amb l'entrada a una cort on hi ha de tot: somnis, absurditat, enamoraments, dubtes... Tot es conta tal com és, amb un llenguatge poètic totalment obert a qualsevol interpretació. A més, remarquen que se senten orgullosos d’haver pogut comptar amb la col·laboració d'en Roger Mas, un dels artistes catalans més fascinants de l'escena musical actual.
A partir d’aquí es dediquen a passejar les seves cançons arreu de Catalunya, sobretot a bars i locals d’aforament reduït, el lloc ideal per escoltar Els Collons. Van estar presentant l’espectacle “Ai...!” acompanyats del teclat de l'Olivier Penacchio (la Titola d'Aituà). “Ai...!” era una esponja xopa de sentits: des de les primeres cançons a les darreres creacions, passant pels acords de l’Ovidi, el Roger Mas, el Sisa, el Toti Soler, el Pau Riba o el Moustaki. Després d’uns quants concerts i més assajos, a principis de 2006 es plantegen la possibilitat d’enregistrar el segon disc. Tenen un munt de noves cançons i il·lusions renovades. Tot i això, el projecte té força semblances amb l’anterior: la idea d’un disc directe, espontani, sincer... i, és clar, un bon grapat de temes prenyats d’allò més essencial, ni més ni menys. Tot queda, però -i de moment- en un intent, ja que la manca de temps ajorna periòdicament les dates d'enregistrament. A principis de 2009 només es plantegen la possibilitat de tenir els temes ben gravats, encara que no acabin en un CD; però les bones maneres del Ramon Pujol (Casafont Records) fan que s'hi engresquin de nou i a principis de 2012 el Tenebrari il·lumina les ments més fosques. L'Albert Higuero hi enregistra el baix i el Roger Mas i el Pau Riba hi col·laboren (i Els Collons els ho agraeixen infinitament). El disseny de l'àlbum és de l'Albert González, que es coordina amb el grup des del Darfur.
Actualment Els Collons treballen en format de quartet (amb l'Albert Higuero al baix i el David Ferrer a la bateria); sens dubte, les cançons han anat prenent una contundència que ja s'intuïa en alguns dels temes del CD.

Només cal obrir la bragueta dels Collons i escoltar: "Fuig de l'insomni etern, cerca el teu Tot. Escapa't de la realitat obscura, refugia't en el món de l'absurd. Tanca els ulls i escolta els sons onírics. I busca en el teu voltant. El teu cercle el tanques tu..."